Ben lluny de nosaltres, varem veure un cadell molt petitet, sense mare ni pare. Estàvem pensant si l'agafàvem o no. La meva cosina va dir que sí, però jo no estava molt segura de si seria una bona idea i vaig dir que no. Varem anar a cercar-lo i tenia una poteta ferida, no podia caminar bé i per això el varem dur en braços.
Pel camí pensava que pareixia el ca que tenim nosaltres al jardí i, pensant i cavil·lant, cavil·lant i pensant, creia que aquell cadell era el fill del meu ca, bé del que tenim a casa ( a la finca del meu padrí). En arribar a casa el varem cuidar. Vaig netejar-lo i elvaig mirar per tot. Ara estava segura, aquell cusset no era el fill del meu ca.
Nosaltres dues ens ho volíem quedar. El nostre padrí ens va dir que no ens ho podíem quedar. Era massa dos cans i han de menester moltes atencions i responsabilitats: donar-los menjar i aigua, treure-les a passejar, posar-los les vacunes. Jo estava un poc trista i la meva cosina també. Però ho enteníem.
Varem començar a cercar l'amo del cadell. Finalment, i per sort, el varem trobar quan ja estava penjant cartells amb la foto del canet per tot el poble. L'amo es va posar tant content que, la meva cosina i jo, ja no estàvem tristes en veure l'alegria d'aquell senyor de tornar trobar el seu ca. Ens van fer amics i, fins i tot, el propietari ens va deixar anar cada setmana a visitar al cadell. Va veure que eren molt responsables i el meu padrí també ho va comprendre, així que ens va regalar un cadell ben petitet per jo i un altre per la meva cosina.
Quina alegria més gran!Jo soc ben feliç i me cuit molt bé del ca.
I no vos cregueu que tot és mentira perquè cada punt i cada coma d' aquesta història és ben veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada